Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llenguatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llenguatge. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 4

 

La grana que es fa a Catalunya

i  l’ideal de  l’Europa del segle XXI[1]


Tot llegint el llibre Les llengües d’Europa escrit per Jordi Ventura [2] i editat per Edicions d’Aportació Catalana a Barcelona l’any 1963, se m’han acudit  un feix d’escrits que al llarg de cinquanta anys he anat  amuntegant, alguns sota el nom de vernaclisme, i que quedaran amuntegats en el magatzem del temps, per on han passat, passem i passaran persones humanes proclamant un missatge que comporta el mateix esperit - el mateix alè, el mateix ésser – i té el mateix sentit, però sembla ser que li manca la forçà per a fer-se Realitat en el temps i a l’espai.  Potser sí que tenen força i la causa del seu no reeiximent sigui que encara no hagi arribat el temps de la seva sembra o de la  seva fructificació i collita.


[3]

Hi ha persones que són les pedres dels fonaments, - com  diria Manuel de Pedrolo, i ho dic ara pensant en el seu llibre “M’enterro en els fonaments-,[4]  talment com els grans que en el silenci van fer-se grana, llavor. Quina és la diferència entre el gra i la grana? Vosaltres ho sabeu? Per a mi, el gra és el morir de la Vida que amorosament es dóna omplint de vitalitat l’Existència com a aliment, la grana, és el Renaixement.  

Vet aquí les frases escrites en el llibre que estic llegint, Les llengües d’Europa de Jordi Ventura, que van ser escrites ara fa quaranta-tres anys i que escrites en temps antics, en els temps d’ara també són vigents – tenen vida- i tenen sentit actualment:

 

“Si cal que l’edifici s’aguanti, els materials que han de fornir l’Europa Nova no poden ser el tòpics rebrecs d’uns Estats de frontera superada ni les abstraccions d’un improvitzat internacionalisme, sinó l’aportació de les comunitats i les cultures que són – d’Europa- la seva essència”[5]

“Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”[6]

 

Un cop llegides, pregunteu-vos: quina Europa estan fent actualment  els politics i buròcrates  dels “Estats” europeus des de Brussel·les?

Jo penso que estan una Europa sense grana. Això vol dir sense arrelament en l’Origen. Sense l’Ideal que comporta la grana que creix de forma harmoniosa amb la Naturalesa. S’ha perdut el sentit de la naturalitat. Això és el què jo penso.

 I, amb aquest escrit, deixo constància de que, al meu entendre,  en “la grana que ha de fer l’Europa del segle XXI” tal com els fets indiquen a rel del “Procés” que s’està vivint a Catalunya i l’heroic referèndum de l’1 d’octubre de 2017,  hi ha “grana catalana”. Jo nomeno a aquesta grana,  grana vernaclea.

Constato que, hi ha  europeus que no ho saben; hi ha catalans que ho haurien de saber i no ho saben; i alguns que ni ho saben ni ho volen saber. Altres, egoistes i hipòcrites, no ho volen reconèixer perquè perjudica els seus interessos particulars. Amb les lleis que imposen des dels seus Estats volen fer creure allò que no és, allò que no té ésser, allò que no es fruit de la grana.

Parlar de gra i de grana,  és llenguatge de pagès. I, de pagesia, sembla que no en sap res la gent formada amb  la mentalitat urbana, i sembla ser que, aquesta mena de gent, és la que ens mana.  La pagesia es fixa amb la Naturalesa i la Naturalesa és més sabia que tot el coneixement que s’adquireix llegint tots els llibres de totes les biblioteques del món. L’Alè o Esperit ens fa més savis que tots els llibres.

Aquesta grana de la que parlo, té alguna relació  amb la grana que es volgué plantar en temps de l’occità Gerbert d’Orlhac, monjo del monestir romànic català de Santa Maria de Ripoll, Papa de Roma amb el nom de Silvestre II, i  conseller de l’Emperador Ot II en els anys mil a Europa?

Vaig tenir el plaer d’ organitzar una conferència a Montcada i Reixac, ara uns trenta anys a la qual vaig convidar al Sr. Jordi Ventura, autor del llibre esmentat, a parlar dels cristians albigesos; es va parlar també de l’art romànic; i quan reflexiono sobre aquest tema  i alguns dels escrits d’Alexandre Deulofeu expressats en el seu llibre “Catalunya mare de la cultura europea” i “La pau al món per la matemàtica de la Història”, algunes coses em fan concloure que sí.

 “Els qui no encerten a treure el gra de la palla, mai no saben com és  la llavor que dóna noves collites en un esborrajat plantar la palla. Europa, doncs, cal sembrar-la amb al seva grana”

Salves a Ceres,[7] alabances a Demèter, cal tornar a ensenyar als humans l’art de conrear la Terra. Que a les eres hi bufi el vent, que s’endugui  la palla i deixa el gra i la grana.  Les llengües vernacles  d’Europa, la llengua  vernacla de Catalunya i dels regnes de la Corona d’Aragó, la llengua catalana i les seves arrels amb Ur de Caldea i  amb Occitània.

Hi ha qui parla de la grana o llavor com a profecia de futur, i, jo crec que aquesta llavor ja va tenir com el Sol la seva albada, va començar a créixer en el passat, està creixent en el present, és gra o fruit i no es sap reconèixer.  


Europa, serà vernaclista o no serà.


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Escrits antics amb paraules actuals 3

[3] En el mapa hi manca la llengua vernacla d’Andalusia, que no es la castellana o espanyola, sinó la que te arrels amb la bastetana https://ca.wikipedia.org/wiki/Bastet%C3%A0nia

[5] Jo les anomeno, igual que ho feren Tomas More i Francis Bacon i Alexandre Deulofeu,  nacions i llengües vernacles, no pas minoritàries lo vernacle és un concepte essencial, lo minoritari  és un concepte quantificatiu.

[6] Jordi Ventura (Les llengües d’Europa. Edicions d’Aportació Catalana,1963. Barcelona)

 

dilluns, 19 de febrer del 2007

El llenguatge pot ser un parany al servei del poder

"Els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge" Ludwing Wittgenstein (1889-1951 Filòsof austríac





El llenguatge consisteix en una selecció de mots d'una llengua que es fan servir per a configurar una determinada concepció de la realitat. Els poders imperialistes en fan servir uns i els poders independentistes i els nacionalistes en fan servir uns altres. Hi ha diversitat de llenguatges adaptats a les necessitats de diversos col·lectius o pensats per a servir determinats grups de poder i configuradors de mentalitats.Alguns llenguatges ens tanquen dins de closques, presons mentals dins les quals romanen esclaus i s'engendren tota mena de psicopatologies, entre aquestes, l'auto-odi i també una malaltissa autoestima que es quelcom diferent de l'amor propi, doncs en creix en excés i genera vanitat i egolatria.Exemples de perversió del llenguatge jo els trobo l'expressió " la llengua de tots", expressió que ens fa creure que l'espanyol - entenent per espanyol el castellà - és la llengua de tots els habitants de l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol, actualment reconegudes per la Constitució s'hi parlen diverses llengües. Per cert: el Rei d'Espanya felicita el Nadal només en llengua castellana. No ho hauria de fer en totes les llengües que s'esmenten a la Constitució? Com és que no li ho demanen els polítics representants dels pobles català , gallec i basc?

Altres expressions configuradores o desconfiguradores de la realitat, en funció d'allò que és de veritat o d'allò que es vol que sigui perquè ens convé, d'allò que ens volem identificar o des-identificar, són per exemple fer servir "ciutadans de Catalunya" enlloc de "catalans".Recordo que aquesta frase la va dir Tarradellas quan va retornar de l'exili des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya i trobo que va ser un error perquè ha generat un llenguatge que assumeix que a Catalunya no tots són catalans. Per què no va dir: Catalans! Tal com havien fet altres Presidents de Catalunya?

També el va fer servir per part dels socialistes que, en lloc de dir-se "Partit Socialista de Catalunya" o "Partit Socialista Català", es va posar per nom "Partit " dels" Socialistes de Catalunya". Aquest "dels" comporta implícitament que no tots els socialistes de Catalunya són o es senten catalans.Una altra cosa és la de considerar que a nivell geogràfic Catalunya es considerada pels castellano-parlants, com a "Est d'Espanya" i no com a "Catalunya" i això els justifica, al seu entendre, que hi tenen dret a parlar castellà perquè són en territori espanyol i, aquí intervé allò de considerar el castellà com la llengua de tots.El llenguatge configura una determinada realitat i dóna fonaments de la identificació en funció de la realitat de veritat o de la realitat manipulada pel llenguatge, o sigui la no-realitat.

El mal no és solament una qüestió d'autoestima. El mal també es troba en el llenguatge d'ús social imposat subtilment pel poder dominant.Tot sovint em trobo persones que reivindiquen independència i llibertat perquè volen sortir d'Estats en els que es senten oprimits però no saben cap a on volen anar. Llegeixo escrits que parlen de que ens cal una nova mentalitat, alguna cosa nova...però no saben què és.I, jo penso que en certa manera això també és degut al llenguatge imperant i assumit socialment.Un altre cas, n’és el concepte de llengua materna. Hi ha altra tradició cultural que és la de la llengua vernacla . Per què no es reivindica? Per què no es reivindica aquesta mentalitat?Amb el llenguatge ens han creat uns prejudicis, una closca dins la qual hem estat condicionats mentalment.Ara fa uns dies vaig parlar amb un catalanista que renegava de Nostra Senyora de Montserrat, perquè deia que ell era ateu, els temps són laics - em deia-, i no volia tenir una "Patrona de Catalunya" ni trobar-li cap sentit universal en la seva imatge de verge negra tot relacionant-la amb la tradició cultural que la podria vincular amb la pedra negra que veneren els islamites a la Kaabba , la deessa Gaia dels hel·lènics, i la d'aquests amb la deessa Isis o Hathor dels egipcis d'Hel·liòpolis ni esbrinar els lligams etimològics entre hel·lènic i hel·liopolità.Ens cal una nova mentalitat, però...La sabem cercar...? Som presoners del llenguatge, i potser no la trobem perquè no la sabem reconèixer?Quina funció hi tenen en tot aquest "encloscament" , arreu del món, els professors i acadèmics legitimitats i autoritzats oficialment que tenen títols aconseguits en època dictatorial o tirànica i han filtrat amb els seus exàmens a l'alumnat tot seleccionant conceptes i llenguatge perpetuant la mentalitat oficial del poder dominant i, a vegades i en determinats llocs, exercint una singular censura inquisitorial en contra de gent que pensa i no es limita a seguir les directrius marcades pel poder?El llenguatge ha tergiversat el sentit del discurs i s'ha tergiversat el sentit de les paraules i la configuració entenedora de la realitat que és autèntica i de veritat.I, mentrestant, avui he llegit una notícia sobre la presentació del llibre El siglo de China de Ramon Tamames i m'han vingut al cap les prediccions exposades en el llibre "La pau al món per la matemàtica de la Història d' Alexandre Deulofeu , escrit ara fa més de vint anys.Deulofeu la va encertar amb la caiguda del mur de Berlín i la va encertar amb la desintegració de l'URSS, ... Entre d'altres esdeveniments històrics.Es pot deduir i preveure el futur amb el criteri deulofeuà? Es pot deduir la invasió de Sibèria per part de la Xina? De moment hi van molts immigrant xinesos. Deulofeu va parlar de la data del 2029 com un any especialment important per a Catalunya. Com és que Deulofeu té detractors entre els mateixos catalans? Qüestió d'auto-odi, sí, però, quina és la causa de l'auto-odi i la manca d'autoestima?

Podria ser una qüestió de llenguatge .Hem de recuperar el llenguatge alliberador seleccionant les paraules i expressions de veritat, retrobar el sentit autèntic de les paraules i descobrir el significat dels símbols que configuren el mapa de la mentalitat .... Aquesta mentalitat nova que "ens cal trobar" , segons llegeixo en molts escrits de webs i en articles de premsa sense que diguin quina és, ni en quins valors es defineix....Diguem-li mentalitat vernacla. Per què, no?Sempre ha estat present entre nosaltres. Només cal redescobrir-la de veritat i testimoniar-la. Amb aquest criteri es pot parlar de independència i de reeiximent. O sigui, d'on volen sortir i cap a on volem i hem d'anar.


Jordi Salat