Pensar o Creure i el poder dels Doctors de la Llei

PENSAR O CREURE I EL PODER DELS DOCTORS DE LA LLEI.

J.- El nom basc, "aker" vol dir "boc" (en castellà "macho cabrio" ) i "larre" vol dir "prat on pasturen els animals o terreny silvestre"

E.- Així, doncs, el mot "akelarre", que està relacionat precisament amb les trobades de bruixes que ballen al voltant del boc , vol dir " el prat del boc"?

J.- Jo penso que sí. No obstant n'hi ha altres persones que ho tradueixen de manera diferent.

E.- Em pots posar un exemple?

J.- Si, es clar; mira el què em diu un historiador, que té milers de seguidors, els quals no s’atreveixen a creure res sense el seu vist-i-plau, en un correu que he rebut: "Jo no crec que akelarre vulgui dir el prat del bóc, sinó més aviat "cova", perquè els cultes d'iniciació es feien a les coves i l'akelarre de Zugarramurdi també. A més a més l'etimologia permet aquesta lectura; ake (pedra), larre (tallada).

E.- "Ake" vol dir "pedra"?

J.- Que jo sàpiga no; pedra, en basc, es diu "harri"

E.- Doncs, perquè diu això aquest historiador?

J.- Més greu que dir-ho, és que s'ho "creu" . Ell mateix diu " Jo no crec que ...”

E.- Per quin motiu s'ho creu?

J.- Dins de cada persona hi actua alguna força, per al meu enteniment, encara misteriosa, la qual ens fa discernir. Per quin motiu uns creuen una cosa i altres una d'altra? No ho sé. Quan jo tenia trenta anys també creia coses ( algunes me les feien creure sense pensar-les); ara, que en tinc més de seixanta, només les penso. Només crec que penso, però no em crec allò que penso. El pensament sempre flueix, allò que és, a la vegada és i no-és.

E.- El mot basc "larre" vol dir "tallada"?

J.- No; en basc, "tallar" es diu "ebaki"

E.- Doncs aquest historiador s'inventa les coses? I dius que té seguidors?

J.- Escriu molts llibres, i els seus llibres es venen molt; probablement dius coses que ens semblaran més lògiques.

E.- Si, potser si; però com discerneixen els seus seguidors allò que diu? La gent li fa cas?

J.- Hi ha gent que allò que necessita no és pensar, sinó creure. Ell té un títol universitari. La nostra societat, creu molt i pensa poc; si tens un títol hi ha gent que et creu perquè tens el suport oficial. Si no tens un títol, no et creuen. El fet de pensar sense el vist-i-plau del poder dominant està mal acceptat. Comporta, moltes vegades, anar contra el corrent.

E.- Em fas recordar una història bíblica; aquella que explica que Jesús va anar al Temple a parlar amb "els doctors de la Llei" després de viure en la solitud del desert....No tenia títols universitaris...

J.- Jesús parlava del Pare Celestial que ens fa pensar; els doctors de la Llei, parlaven de la Llei de Jahvé, la que l’Antic Testament ens diu que va ser donada a Moisès que ens fa obeir.

E.- La llei de Jahvé?

J.- Si. A la Bíblia, a l’Antic Testament es parla de Jahvé i Moisès. Al Nou Testament es parla de Jesús i el Pare Celestial. I, dotze apòstols; fixa´t-hi, “dotze”, el mateix nombre que les dotze cases zodiacals de l’astrologia o ciència dels astres celestes.

E.- Jahvé i Pare Celestial, és el mateix?

J. Hi ha qui creu que si; hi ha qui pensa que no. Els cristians albigesos o càtars pensaven que no són el mateix.

E.- La nostra societat viu en aquesta dialèctica: pensar o creure?

J.- A vegades he pensat que si; una d'aquesta vegades va ser quan vaig veure milers de catalans donant testimoni de la seva voluntat de ser independents d'Espanya i comprovar que les úniques raons que els espanyols esgrimien en contra d'aquesta voluntat catalanista, era exigir-los obediència a la llei que configura el marc legal de la Constitució espanyola. La naturalesa humana té aquestes dues actituds, la de pensar i la de creure. El “ser” és pensament; el “dogma” és creença. Els humans lliures pensen; els humans esclaus obeeixen; moltes vegades, obeeixen lleis que els fan fet creure.

E.- Què podem fer per a pensar?

J.- Per a mi, pensar vol dir combregar amb l’origen i el sentit vertader de les coses i les idees; sentir-te que formes part del Tot. Expressar i viure en funció d’allò que penses és un dret natural; un dret que, per cert, molts constitucions polítiques no respecten. Una de les vies per arribar al pensament, és parlar en la llengua natural – original o vernacla- de cada lloc.

E.- Existeixen encara aquestes llengües, quan durant segles hi ha hagut migracions i transplantament de poblacions d’un lloc cap a un altre? Quan la majoria de les llengües han adoptat mots d’altres llengües que no eren naturals del lloc on ara es parlen? Tenim l’exemple de “futbol” que és un mot derivat de l’anglès “foot” i “ball”( “peu “ i “pilota”) entre molts d’altres. En català tenim molts que vénen de l’iber, del grec, del llatí, de l’hebreu, de l’anglès, del francès o langue d’oil,....

J.- Sí, es clar que encara existeixen. Trobo molt interessant el fet parlar del concepte de llengua. El meu concepte de llengua és el de llengua natural o vernacla, ja que , al meu entendre, és la que combrega amb l’esperit o geni de cada lloc. La que ens fa pensar.

E.- Aquest concepte no coincideix amb el de llengua minoritzada o minoritària, oi que no?

J.- No, doncs, a dins de l’àrea cultural, naturalment catalana, la llengua vernacla es la catalana; i, hi podem trobar llengües minoritàries parlades per grups de nouvinguts. Quan una llengua forastera esdevé majoritària i substitueix la llengua vernacla o natural del lloc es produeix un acre anti-natural amb unes molts greus conseqüències; entre d’altres conseqüències perjudicials, unes que afecten a la mentalitat de les persones que hi habiten.

E.- Tens alguna altre comentari que voldries fer-me sobre d’historiador que abans m’has esmentat?

J.- Si, però no com a crítica personal, sinó com a denúncia de la idolatria que pateix la nostra societat actual. La nostra societat viu sotmesa a “la tirania i la censura dels doctors de la llei”. Aquest fet em fa recordar aquell passatge de la Bíblia, esmentat abans, on els doctors de la Llei ( que es sabien de memòria les lleis i preceptes d el llibre de Moisés que havia rebut de Jahvé), disputen contra Jesús que havia aprés els seus coneixements del Pare Celestial en el desert. “D’on ho has tret això” – li preguntaven-. Per cert, et recomano un llibre que acabo de llegir, on es parla de “logólatres” i “textólatres” , en certa manera és del què jo et vull palrar. El llibre es diu “ Los Logólatras” i és de George Steiner. Doncs, bé, perquè vegis el criteri de l’esmentat historiador que tradueix de manera distorsionada la llengua basca, “doctorat per la universitat” i amb “títols acadèmics que l’acrediten com a autoritat oficial reconeguda”, t’explico un altre detall. En una ocasió va dir-me: No facis servir el mot “doncs” ; és una expressió francesa; en català es diu “ja que”
O sigui, segons aquest historiador, acadèmic i doctorat en historia i lingüística, hem de substituir “doncs” per “ja que”. I, mira amb què ens trobem si li fem cas. T’ho explico en dues frases: “ Plou, doncs, agafo el paraigües”. Si dic la frase segons el consell d’aquest historiador, amb títols acadèmics, i doctor en història i lingüística, hauria de dir: “Plou, ja que, agafo el paraigües”

E.- Ha ha ha.....I em pots dir el nom d’aquest famós historiador?

J.- No, perquè sóc del parer que s’han de dir els pecats però no els pecadors. No obstant, guardo el seu correu electrònic, amb el seu consell, i comentaris sobre la seva traducció del basc, perquè, a vegades, cal defensar-se dels acadèmics i doctors de la llei. Només ho diré en cas de haver-me de defensar.

E.- Per a tenir coneixement, és més important tenir criteri que tenir informació i títols.

J.- Si, tens raó; moltes vegades he defensat que s'hauria de llegir el llibre " El Criteri" de Jaume Balmes a les escoles, especialment a les escoles catalanes.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Les dones catalanes i la Història de Catalunya

Ermesenda de Carcassona

Quin és el model de la dona catalana ideal, la dona exemplar d’un temps i un país? Quins són els noms de les protagonistes que l’encarnen i ens en donen testimoni?

En el llibre “ Les dones en la nostra Història” de Ferran Soldevila, llegeixo quelcom sobre les dones de Catalunya que han estat casades amb reis i emperadors.
Uns fets, per cert, poc coneguts a nivell del poble català; a les escoles no s’ensenyen; no hi ha prou monuments que ho commemorin i en facin memòria.

“ha estat dit i repetit que les dones de Catalunya, no han tingut història. S’ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres”-ens diu Ferran Soldevila a l’esmentat llibre-. I, es planteja tres qüestions:
1.- És cert?
2.- Si és cert, quina n’ha estat la causa?
3.- Qui en són els responsables?

“Si per història entenem allò que escriuen els historiadors – ens diu a la pàgina 8 -, el fet és indiscutiblement cert. Entre els responsables que les dones de Catalunya no hagin tingut Història, hi ha els historiadors catalans”

Ha estat només qüestió dels historiadors? I els autors de teatre, novel·la, cinema i òperes musicals, han fet obres basades en les dones catalanes? Tenim monuments, places i carrers, noms de teatres, hotels i cinemes que portin el seu nom, noms de dones il·lustres de Catalunya?

Tinc damunt la taula del meu escriptori, des de fa mesos, una llibre que parla de la reina Leonor d’Aquitània , una dona que, en tant que occitana té quelcom de catalana, amb la voluntat de fer-ne una obra teatral o una novel·la i recordar i perpetuar artísticament i afegir al patrimoni cultural occitano-català, la vida i l’exemple de la que va ser considerada “ la reina dels trobadors”.

Segle XII-XIV

El llibre ens parla de tres moments de plenitud, i, comença amb el moment trobadoresc. Ens recorda una poesia del trobador Guerau de Riquier que deia:

En Catalunya la gaia
Entre els catalans valents
E les dones avinents

La “gaia” es refereix al llenguatge que comporta un sentit al·legòric o doble sentit; un llenguatge màgic, amb un contingut, amb una sub-estància o substància dins de les paraules. Aquesta mena de llenguatge era el que feien servir els trobadors i Mestres en Gaia Ciència. Aquest és un tret característic de la llengua catalana en concret i de les llengües vernacles en general.

També ens transcriu una frase de l’emperador Frederic Hohenstaufen, alemany, rei de Sicília, ben relacionat amb la noblesa catalana:
Plau-me el cavaller francès
E la dona catalana
Això de “francès” ho deia referint-se als habitants del Comtat Franc, d’origen germànic i relacionats amb occitans i provençals, els quals, no parlaven francès o langue d’oil que era la llengua del Nord, la de Paris, ja que França no existia com a Estat; parlaven la seva pròpia llengua vernacla local. La dels trobadors. A Alemanya es deien “minesingers”

Frederic II Hohenstaufen, emperador d’Europa, alemany - com l’emperador Carles el Calb el que va donar a Guifré el Bel·lós ( anomenat oficialment com a El Pelós) el dret d’autodeterminació per Catalunya i com l’emperador Otó que va congeniar amb el Papa Silvestre II de l’església Catòlica, el qual era occitano-català i monjo del monestir de Ripoll-, estava casat amb una princesa catalana, de la Casa de Barcelona, probablement de forma indirecta, també del Casal d’Urgell : La princesa Constança, germana de Pere el Catòlic. 

Aquest rei català dels regnes de la Corona d’Aragó va morir a la batalla de Muret defensant els occitans i els càtars quan des del poder Vaticà de Roma es va promoure la croada contra els albigesos. Defensant, també un model polític i cultural per a Europa. Una croada promoguda per la reina Blanca de Castilla i Domingo de Guzmán, fets molt ben explicats en el llibre Cercamón de Lluis Racionero. 

Una figura poc estudiada”-ens diu Soldevila, referint-se a la princesa Constança- “que degué ser una dona excepcional, que atreia damunt d’ella l’atenció i l’afecció dels magnats de la Terra”.

Quan Frederic II va casar-s’hi ja era vídua d’un altre monarca, Eimerich d’Hongria, i el Papa Inocènci III va patrocinar l’enllaç. Els lligams entre la dinastia Àrpàrt d'Hongria i la dinastia Bel·lònida  dels nobles d'Urgell, el comtat de Barcelona i els regnes de la Corona d'Aragó són molt interessants per la Història de Catalunya. Poc comentats pels historiadors catalans. 

La princesa catalana Constança “va cenyir al seu front la Corona de Sant Esteve Hongaresa i la Corona imperial dels Otons i dels Staufen, la corona de ferro dels llombards, la corona del normands, la corona de Sicília”

A continuació, en el llibre, se’ns ens parla d’una altra dona. Es tracta de Saurimonda , l’estimada i inspiradora del trobador Guillem de Cabestany.
Segle XV

A partir de la Sentència o Compromís de Casp, quan, mort el rei català, Martí I l’Humà, es dóna la corona reial d’Aragó a Ferran I d’Antequera, enlloc de donar-la al català Jaume d’Urgell es trenca un fil de la Història. Un fil que es relaciona amb la Maledicció de Noè que s'esmenta a Gènesi 9:25  i les monarquies sorgides d'aquell fet.

Ferran i la seva dinastia s’apropiava també del títol de Rei de Jerusalem, que pertanyia al Casal de Barcelona i relacionat amb els bel·lònides com n'és el cas de Guifré el Bel·lós i Peronelha de Barbastre,  esposa del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el Sant, filla de l'occitana o aquitana Agnès de Peitèu enterrada a la catedral de Barcelona.

Dic Casal de Barcelona,  capital de Catalunya que era Principat dels regnes de la Corona d'Aragó. Principat vol dir Principal i prové de Principi.

El títol de rei de Jerusalem, és un títol molt important. Jo el relaciono amb els bel·lònides. Per això, l’emperador Carles V d’Alemanya i I de la confederació de regnes lligats a la Corona d’Aragó, al qual les enciclopèdies espanyoles presenten com a Rei de España tendenciosament,  quan el va heretar en el segle XVI, va dir que preferia el títol de Comte de Barcelona més que no pas el d’Emperador d’Europa.

Les enciclopèdies presenten a aquest emperador com a Carlos I de Espanya, de forma tendenciosa per a justificar interessos polítics del poder espanyol capitalitzat a Madrid, o sigui de l’espanyolisme castellanista i vaticanista, més que no pas per a ser fidel a les veritats històriques. Una gran mentida tergiversa la Història i vol conformar un món injustament i de mala manera. En el fons hi ha una qüestió religiosa. Carles I era servidor del clero  catòlic de Roma que predicava el Credo de Nicea. Els nobles bel·lònides dels  del Casal de Barcelona i els regnes de la Corona d'Aragó i  eren cristians d'un altre Credo Cristià. Quin era aquest  altre Credo? Jo l'anomeno Credo de Ràvenna i el relaciono amb els arrians, els càtars, els protestants i originalment amb Marció de Sinope (segle I d.C).  Jo entenc l'espanyolisme castellanista com a catòlic niceanià i el catalanisme vernaclista com a  cristià marcionià i el relaciono amb Fèlix d'Urgell. 

Malgrat que la nissaga catalana d’Urgell fou apartada del poder per la sentència del Compromís de Casp, les monarquies d’arreu del món, sabien de la seva importància. En un fet es va poder veure: Prínceps i reis foren pretendents a casar-se amb les princeses catalanes d’Urgell. Elles, van ser, per dir-ho d’una manera entenedora en comparació amb el segle XX, com la princesa Diana de Gales, les “Lady Di” d’aquells temps.

Ferran Soldevila, ens fa una presentació de les dones de la Casa d’Urgell, filles de Jaume d’Urgell, el Dissortat, el qui hauria d’haver estat el rei català dels regnes de la Corona d’Aragó, Jaume II d’Urgell, nascut a Balaguer (Lleida). 

Aquest, després de la sentencia del Compromís de Casp (1412) que l'aparta del tron monàrquic, es refugia un temps a Balaguer. Més endavant, fou mort, assassinat per dos cavallers que tenien títol de nobles de Castilla, que, malgrat tenir el títol de nobles, es van comportar amb manca de noblesa al trair un pacte que havien fet amb el rei de Portugal, sogre de Jaume II d’Urgell per alliberar-lo de la captivitat en que vivia al castell de Xàtiva.

Aquestes dones, quatre filles-Isabel, Elionor, la tercera no se sap el nom, i Joana-, que li van ser arrabassades al seu pare, són unes dones catalanes molt importants.

1.- Isabel d’Urgell es casà amb el rei Pere de Portugal , Duc de Coïmbra, i va tenir dues filles: Beatriu i Felipa.
Aquesta Felipa d’Urgell i de Coïmbra, seria la dona, una de les dues dones, amb qui ¾ segons diversos historiadors¾, va casar-se el català Cristòfor Colom.

2.- Elionor d'Urgell va ser casada amb el noble italià Ramon d’Ursino, comte de Nola. Cal recordar que el primer llibre de cuina es crit a Europa, “El llibre del Coch” va ser escrit en llengua catalana per un tal Robert de Nola, per tant, natural d’aquest comtat regit per una comtessa catalana de la nissaga d’Urgell.
El llibre del Sent Soví, que es disputa amb el llibre del coch, l’antiguitat en el tema d’escriure sobre cuina, també va ser escrit en català. Això, les receptes culinàries, de les que també se n’ocupà el gran Leonardo da Vinci a l’època seva, posa de manifest un elevat nivell cultural, refinat, de relacions socials i coneixements científics de la cultura que es feia a Catalunya en llengua catalana.

3.- La tercera, potser pel fet d’haver mort jove, no se’n sap, o millor dit, jo no he trobat informació del seu nom.

4.- Joana d'Urgell, va ser casada per Alfons V el Magnànim, un rei català però Trastàmara descendent del castellà Ferran I d’Antequera, amb el comte de Foix, d'Occitània. Abans però, aquesta princesa catalana va viure un fet històric que té una gran transcendència en el fet de preguntar-nos: Com és que la que hauria estat princesa catalana Joana d’Urgell, va ser pretesa en matrimoni pel rei d’Etiòpia, en aquells temps, emperador d’Àfrica.

“ En aquests dies – ens diu Ferran Soldevila a la pàgina 21 del llibre esmentat -, que Etiòpia ha arribat a ocupar un lloc destacat entre els Estats africans, escau de recordar l’aventura que va estar a punt d’ocórrer a Joana d’Urgell. Llavors Etiòpia era un país inconegut: se n’explicaven les coses més fantàstiques. Una ambaixada del negus va arribar a la cort d’Alfons V el Magnànim i va proposar-li ,entre altres coses, un doble matrimoni. El d’una princesa etiòpica amb un germà d’Alfons V el Magnànim ,i el propi negus amb alguna dona de la família reial: la víctima elegida fou Joana d’Urgell”

És molt xocant això que un rei d’Etiòpia vingui a Barcelona per casar-se amb una princesa catalana.
També ho és el judici que en Ferran Soldevila al considerar víctima a la princesa que es demanada en matrimoni per l’Emperador africà. Hauria esdevingut una mena de reina de Saba una de les dones més poderoses del món. Per quin motiu va escollir aquesta dona catalana el rei d’Etíopia?

Cal tenir present que a Etiòpia hi havia l’Arca de l’Aliança, presència de templers, i el mateix negus - títol que ostentava aquest rei-, era, a més a més, Senyor de les Taules del Rei Salomó. Aquestes Taules són les taules que va donar Jahvé a Moisès a dalt de la muntanya del Sinaí. Són les Taules de la Llei del poble d’Israel; les que segueixen els jueus que es consideren poble escollit. Són els llibres de la Torà que segueixen determinats corrents religiosos de la càbala jueva i de la càbala catalana. A Etiòpia hi ha un poble que segueix la religió basada en la llei mosaica.

A mi em sembla que s’haurien d’analitzar els possibles lligams del Casal d’Urgell i la possible relació amb la ciutat d’Ur de Caldea, capital camita pàtria de arquitectes com Hiram, que van fer el temple del rei Salomó. I, probablement l’art romànic.

El cas és que la relació cultural entre Catalunya i Etiòpia es va donar en el passat, doncs a l’esmentat llibre de Ferran Soldevila pàgina 22 podem llegir-hi:

“ en aquells temps en que sols es tenia d’Abisínia una coneixença llegendària, en que la pobra donzella d’Urgell hauria sucumbit pel camí, com van sucumbir-hi uns quants dels operaris que el rei Alfons hi va trametre a petició del negus”


Quina feina feien aquest operaris?
Per què va demanar el negus que anessin a Etiòpia?
A fer què?
Això explicaria que s’hi hagin trobat esglésies romàniques com les de Catalunya?
Eren constructors que coneixien l’arquitectura esotèrica del número d’or relacionat amb l’arquitectura del Temple del Rei Salomó que albergava l’Arca de l’Aliança, que en aquells temps, segons consta en documents, era a Etiòpia?
Tot això resulta , al meu entendre, molt curiós i interessant, històricament transcendental.

“Ha estat dit i repetit-ens diu Ferran Soldevila- que les dones de Catalunya, no han tingut història. S’ha arribat a afirmar que Catalunya és un dels pobles on es poden escriure menys biografies i panegírics de dones il·lustres”. I, es planteja tres qüestions:
1.- És cert?
2.- Si és cert, quina n’ha estat la causa?
3.- Qui en són els responsables?

Jordi Salat

josalort@hotmail.com 

Llibre DOTZE