dissabte, 2 de setembre de 2017

Els tres principis segons Einstein, Pujols i Andersen

Els tres principis universals segons Einstein, Pujols i Andersen








« Els ideals que han il·luminat i omplert la meva vida des de sempre han estat : «Veritat, Bondat i Bellesa» Albert Einstein. Pàgina 10 del llibre «La meva visió del món»


El nacionalisme català és una qüestió natural, religiosa i científica. S’han fet malament les qüestions relacionades amb els referents nacionals catalans. El materialisme - burgès i proletari - ha menyspreat la força del l’esperit, en gran part degut a que s’han deixat embolicar en la xarxa de falsedats escampades pel dogmatisme i les lleis que han teixit falsos profetes. També perquè s'ha definit malament el concepte de «materialisme» i no s'ha tingut en consideració la definició de "manifestació de l'espiritualisme en el món material" i s'ha confós amb allò que és merament benestar material o paràmetres del món dels sentits però buidats de contingut i sentit transcendent.
Els lingüístes no han tingut prou en compte les modernes teories de la física quàntica respecte de poder de les vibracions de la matèria i les vibracions fonètiques de les llengües naturals que es parlen a cada lloc respectiu. Ni tampoc s'ha tingut en consideració els predicaments de les religions que valoren les llengües autòctones o vernacles pròpies de cada lloc. Cosa que sí van fer els catalans en altres temps. Ho va fer Ramon Llull, els trobadors, els cristians albigesos o càtars i els cabalistes cristians de Girona. Podria posar altres exemples.
Passen els anys i els fets socials demostren que no anem bé. Fins i tot sentim a dir «no anem bé» en boca de polítics catalans de primera fila. Rectificar és de savis. A què esperem? No ens atrevim. No solsament ens han prohibit i prohibeixen, ens han esborrat i esborren negant-se a reconèixer els referents autèntics, naturals i pròpis de cada lloc, als Països Catalans la catalanitat, sinó que ens tenen acomplexats i nosaltres mateixos ens neguem a nosaltres mateixos. Reprimim els nostres propis pensaments, allò que és naturalment espiritual. N'hi catalans que viuen la vida amagant-se de si mateixos. Molts d'aquests, es renten la consciència maltractant, calumniant i difamant a altres catalans que si s'atreveixen a dir allò què pensen, tot posant de manifest l'Esperit Català, la particularitat vernacla de l'Esperit Universal. Els fa vergonya parlar de l'Esperit i es troben sense llenguatge alliberador. Es passen la vida dient «no és aixìo» o bé dient «diguem no».

Mentre escrit aquestes ratlles m’arriba un missatge de l'amic Àngel que em diu: “Quan a Catalunya s’hi parlava només català, arreu del món es deia allò de «els catalans de les pedres en fan pans». Ara des de que s’hi parla tant castellà, altrament anomenat espanyol, tenim problemes econòmics i crisi; ja no es diu «els catalans de les pedres en fan pans» i els diaris parlen de problemes de finançament.

«Les llengües que creen riquesa perquè són creadores i fan pensar – em diu l’Àngel – són les llengües vernacles. La llengua castellana a Catalunya i Països Catalans és forastera, no és vernacla, i en tant que a les terres de la nació catalana és una llengua de fora no és creadora de riquesa ni ens fa crèixer i pujar per l'escala de l'existència». El llenguatge de la llengua catalana ha de ser positiu i creador, no pot caure en el parany del llenguatge negatiu per a contrarestar les males influències del castellà; amb llenguatge negatiu no es pot portar la llibertat ni el reeiximent.
Si els habitants de Catalunya, els catalans de distintes ètnies i llocs de procedència, hem de recuperar la llibertat, ho hem de fer amb la llengua autòctona o vernacla i el llenguatge espiritual i positiu. A més de tenir una ètica o actitud moral correcta. Parlar català sense la idea del Bé no té força. El Bé comú és la primera acció. Avui, però, la conveniència prioritza l’ètica. La moral pràctica té soterrada la moral del Bé.

Un altre dels problemes que es té a Catalunya és l’actitud dels milers de immigrats o com diem en català: nouvinguts. N’hi ha que s’integren en fet natural i nacional català , i n’hi ha que no i que adopten una actitud anti-catalana. Com podem convèncer als milers de nouvinguts que és dignificant, convenient i necessari , el fet de parlar català als Països Catalans i integrar-se en la Catalanitat en tant que esperit de la Terra o Geni del Lloc com diuen totes les cultures clàssiques del món? Potser hauríem d’explicar què és la catalanitat i què és el Geni del Lloc. I, aquí és on jo hi veig una via positiva i de plenitud perquè en l’espiritualitat hi ha el comú denominador de la Humanitat.

Les diverses ètnies que actualment viuen i treballen a Catalunya i per extensió als Països Catalans poden trobar en els valors de l’esperit els valors originals que a tots ens agermanen. L'Esperit però s'ha de redefinir perquè ha estat i és una paraula adulterada per un mal concepte. Ni els cristians espanyols que prediquen que el seu senyal identitari celebrat per la Pentacosta és el do de llengües i que els Apòstols per la gràcia de Déu parlaran segons va dir Jesucrist en la llengua “pròpia” de cada lloc no entenen ni accepten que aquesta llengua als Països catalans és la llengua catalana i no pas la castellana, i obstinadament hi parlen i hi volen parlar exclusivament en el que en diuen “espanyol”. Malgrat que la "Constitución Española" reconeix també com a llengües espanyoles el gallec, èuscar i català, els espanyols només volen parlar castellà. A més de falisificar fets de la Història per a justificar-se malament. 

Darrera d’aquesta actitud hi trobem, entre d’altres coses, una falsa concepció de la religiositat cristiana que ha estat adulterada des fa segles per un poder que s’ha fet fort en el Vaticà. El Concili Vaticà II amb el Papa Joan XXIII va obrir la porta a aquesta religiositat vernacla, però després els poders reaccionaris, i entre aquests un determinat poder espanyol castellanista, l’han tornat a tancar. S'ha fet mal als catalans i s'ha fet mal a tota la Humanitat. La causa vernacla és doncs una causa internacional.


Els filòsof Francesc Pujols va estudiar totes les religions del món i va concloure que totes tenen un comú denominador en uns idèntics principis ètics o morals que són anomenats per ell com «els tres principis immutables» : La Veritat, la Bondat i la Bellesa. ( Igual que ho digué Albert Einstein). Penso que al catalanisme li cal un ideal alhora català i universal. El vernaclisme ho és. Un ideal universal en el que la totalitat és la suma de particularitats diverses que tenen en la seva essència un comú denominador. Vet aquí la suma, el llenguatge positiu i la matriu integradora.


Tinc davant meu el llibre “Geografia Espiritual de Catalunya. El pensament de Francesc Pujols” escrit per Artur Bladé Desumvila (Llibres de l´Index 2004. www.llibresindex.com ) perquè l’he consultat fa pocs dies amb motiu de preparar la presentació d’un llibre d’Alexandre Deulofeu «Història de l’Art Universal». 
El passat dia 22 de Desembre 2008 vaig fer, conjuntament amb en Juli Gutiérrez Deulofeu, la presentació del llibre « Història de l’art Universal» d’Alexandre Deulofeu. Aquest gran pensador català parla del factor religiós i espiritual com a inici de processos civilitzadors i de independència i reeiximent nacionals. 

Deulofeu i Pujols eren molt amics i compartien moltes idees i probablement una visió del món. A més Deulofeu donava una gran importància al “fet autòcton o vernacle” i el relacionava amb l’Esperit Universal i Creador. 

En el seu llibre «Catalunya i l’Europa Futura» fins i tot escriu el mot «VERNACLE» així, amb majúscules. Dit sigui de passada: Aquest llibre hauria de ser lectura obligatòria pels polítics catalans.

En aquest llibre « Geografia espiritual de Catalunya. El pensament de Francesc Pujols» s’ens parla de «l’Ideal català» i de «la religió catalana». A la pàgina 73, hi diu el següent: « No ens ha d’estranyar gens ni mica ni ens ha d’ocasionar la més petita molèstia que hi hagi qui, en veure sorgir del fons de les present consideracions una cosa tant desprestigiada com la religió,( sense observar que l’adjectivem “catalana”), obri els ulls com unes taronges i es pensi que es tracta d’una cosa de l’altre món. (...) La religió catalana, sostinguda per la ciència, postula l’existència d’una altra vida, basant però els seus postulats en la raó i no en la fe, en el coneixement i n o en la ignorància...”

Aquests tres principis de la Veritat, la Bondat i la Bellesa dels quals ens van parlar Einstein i Pujols, també els trobem en un altre gran pensador europeu Hans Christian Andersen en el seu escrit La piedra Filosofal


Aquest tres principis immutables,  entenc que volen dir el mateix que  els tres principis essencials  dels quals parlo jo en els meus escrits sobre tres pilars  de la vernaclística - dels probables dotze pilars, un per cada casa zodiacal-,i que són:  Amor, Veritat i Virtut.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Observació: 
Albert Einstein va néixer a Ulm a Alemanya.
Poso aqui una foto d'un edifici d'Ulm , l'ajuntament, perquè la trobo significativa en relació a Catalunya i la cultura de llengua catalana. Hi ha un reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana i independent separada de Castilla que té el seu escut a l'altre cantó. 




divendres, 1 de setembre de 2017

Viatge a Navarra / «Nafarroara Bidaia» (1)


Quan vaig arribar al Valle de Baztán aquell mes d’Agost de 2008 disposat a gaudir d’uns dies de vacances el què primer de tot va cridar-me l’atenció, propens com sóc a fixar-me en la toponímia, va ser el nom del municipi on havia d’hostatjar-me: Erratzu.
Se’m va acudir de pensar que aquest nom podria ser un nom compost de dos vocables: «erra» i «tzu». Però, donat que no conec la llengua èuscar, ho vaig deixar com un pensament, diguem-ne, una «pensada», que intentaria aclarit amb el pas del temps tot cercant informació. Mentrestant, em preguntava d’on em vénen aquestes pensades i perquè em vénen; i, qui me les envia si és que me les envia algú.
A continuació em va venir al cap el nom d’un poble català dels Pirineus ( avui en territori políticament francès) anomenat «Erra» i em vaig preguntar si podria tenir alguna relació amb el significat del municipi basc de la Vall de Baztan. Sempre cerco el significat dels noms toponímics en l’orografia del lloc, doncs crec que aquest noms geogràfics tenen un origen relacionat amb les seves formes geogràfiques i vaig comprovar que les muntanyes de envolten Erratzu ( Pirineu navarrès avui territori políticament espanyol) i les formes geogràfiques que envolten Erra ( Pirineu català, avui territori políticament francès) tenen quelcom de semblança.

Erra està situat a la Catalunya actualment sota jurisdicció francesa va ser separada de Catalunya, en tant que nació, a causa del Tractat dels Pirineus (1659). Està situat entre Puigcerdà i Perpinyà. És en la línia de ferrocarril del famós i turístic “Tren Groc” i es troba a prop de la muntanya del Canigó, la muntanya sagrada dels catalans. No gaire lluny, i en la mateixa línia, es troba el municipi d’Arrià on va néixer i hi tenia el seu castell el mític pare d ela pàtria catalana: en Guifré el Pelós . Dins la mateixa àrea de influència cultural hi podem incloure Ripoll, bressol de Catalunya, el monestir del qual fou fundat per l’esmentat Guifré i on s’hi troba enterrat. En aquest monestir romànic, relacionat amb l’Abat Oliba, hi estudià el monjo occitano-català Gerbert d’Orlhac que va ser Papa de Roma pels anys 1.000 amb el nom de Silvestre II. Va ser un monjo cristià, mag, astròleg, cabalista l’introductor del número zero a la cultura europea i per tant occidental.

Les terres que envolten aquest Erra català estan relacionades amb les croades dels cristians catòlics contra els cristians albigesos i per tant, relacionades amb els càtars.

Hi ha alguna relació entre el municipi basc «Erratzu» – jo entenc que Navarra o millor dit “Nafarroa” és Euskal Herria- i el municipi català «Erra» ? – em preguntava a mi mateix mentre poc a poc anava entrant amb el cotxe al càmping on havia de passar unes dies vacacionals -.

A la part de Catalunya pirinenca en la que es troba «Erra» - a vegades afrancesat com a «Erre» - s’hi parla el tipus de «català salat»; dit així perquè fa servir els articles “Es” i “Sa” en lloc dels “El” i “La”

D’això es pot deduir que els noms catalans de cognoms i topònims geogràfics com ara Serra, Montserrat i Serrallonga, entre d’altres, podrien tenir el seu origen en el mot «erra».
Tenim el cas del municipis «Sant Joan Despí» que tenien com a nom original i significatiu «Sant Joan d’es Pi» i el municipi de «Sant Just Desvern» que tindria com a nom original i significatiu «Sant Joan d’es Vern». Essent el mot «pi» i el mot «vern» referents d’arbres.

Així, doncs, seguint aquesta lògica i sempre i quant la premissa inicial sigui certa, probablement el nom original dels noms abans esmentats podrien ser: “S’Erra, Mont S’Errat i S’Erra Llonga.
Però, mentre durin les vacances, aquestes pensament els guardo en un bloc de notes i ho deixo per estudiar i esbrinar quelcom cop les hagi acabat.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com